QUAN EL MAR TOCAVA TERRA
Durant segles, viure davant del Mediterrani va significar conviure amb un horitzó que podia portar riquesa, comerç i comunicació, però també una amenaça.
Una embarcació que apareixia davant d’una cala no sempre era una nau comercial. Podia ser una embarcació corsària que buscava un vaixell mercant, un lloc on refugiar-se o una costa vulnerable on desembarcar. Per això, al llarg del litoral mediterrani, molts pobles van aprendre a mirar el mar amb una atenció especial.
Torres de guaita, masos fortificats, muralles, petites fortificacions i punts d’observació van anar formant una xarxa defensiva que encara avui forma part del paisatge. Darrere d’aquestes construccions hi ha una història molt més gran que la dels pirates que han arribat fins a nosaltres a través de la literatura i la llegenda.
Perquè el Mediterrani no era un espai dividit simplement entre pirates i víctimes. La pirateria, el cors i la guerra marítima estaven sovint relacionats, i la diferència entre pirata i corsari depenia també de l’autorització política i dels objectius de cada expedició. En el Mediterrani otomà, aquesta frontera podia arribar a ser especialment complexa.
EL PORT DE LA SELVA: UNA COSTA MARCADA PEL PERILL
Al nord de la Costa Brava trobem un exemple molt proper d’aquesta història: el Port de la Selva.
El creixement del nucli està relacionat amb la transformació d’un litoral que, durant molt de temps, havia estat exposat a la pirateria. Quan el perill va començar a disminuir, especialment a partir de la segona meitat del segle XVII, les antigues construccions vinculades a l’activitat marítima van anar adquirint una nova funció i el nucli del Port es va consolidar.
El Port de la Selva ens serveix, per tant, com a punt de partida d’aquest recorregut. No cal explicar aquí tota la seva història perquè ja l’hem tractada a l’article dedicat a l’origen del Port de la Selva i la pirateria.
El més interessant és continuar cap al sud i preguntar-nos què passava en altres punts de la costa.
LES ILLES MEDES: UN REFUGI DAVANT DE LA COSTA
Les Illes Medes ofereixen un dels exemples més clars de la importància estratègica de les illes petites dins d’aquest món marítim.
Des del segle XVI, les Medes van ser utilitzades com a refugi per pirates de diferents procedències, especialment pels anomenats barbarescos. La seva situació davant de la costa i la possibilitat d’observar una part important del litoral les convertien en un punt privilegiat per esperar, refugiar-se i preparar accions contra terra ferma.
A la Meda Gran, els cònsols de Torroella hi van fer construir una torre de guaita. Més endavant, l’illa també va acollir un monestir de l’orde del Sant Sepulcre. Però abans i durant aquell període, les Medes formaven part d’un paisatge marítim en què una illa podia actuar com a refugi i com a punt des d’on controlar la costa.
Des de les Medes, els atacs es dirigien cap a terra ferma. I aquesta proximitat explica també una altra característica del paisatge de l’Empordà: les torres de defensa dels masos.
BEGUR: QUAN LES CASES ES VAN CONVERTIR EN FORTIFICACIONS
A Begur, la pirateria va deixar una empremta que encara podem veure.
El municipi conserva sis de les onze torres de defensa de les quals hi ha constància documental. Algunes formen part de masos i recorden una època en què la població del litoral necessitava protegir-se davant de possibles incursions.
Una autorització reial de 1577 va permetre la construcció de torres destinades a la defensa contra els atacs pirates. Eren edificacions pensades per resistir i, sobretot, per donar temps als seus ocupants davant d’una amenaça que podia arribar per mar.
Aquest és un dels aspectes que més ens interessa d’aquesta història: la pirateria no només deixava relats sobre batalles o personatges famosos. També modificava l’arquitectura.
Una torre, un mur o un mas fortificat podien ser la resposta directa a una embarcació que apareixia davant de la costa.
BARBARROJA: QUAN EL CORSARI ES CONVERTEIX EN UNA FIGURA MEDITERRÀNIA
Quan parlem de corsaris mediterranis, un nom acaba apareixent inevitablement: Barbarroja.
I aquí convé fer una precisió. No parlem de Barba Blava, sinó de Barbarroja, nom amb què es coneixen els germans Aruj i Khayr al-Din, relacionat amb el seu sobrenom de «barba roja». Khayr al-Din Barbarroja va arribar a convertir-se en un dels principals comandants navals otomans del segle XVI.
La seva trajectòria mostra fins a quin punt és difícil resumir aquell món parlant simplement de pirates. Els Barbarroja van començar com a corsaris i van acabar integrats en l’estructura política i militar otomana. Khayr al-Din va ser nomenat gran almirall de la flota otomana el 1534 i va participar en campanyes navals de gran abast pel Mediterrani occidental i central.
Barbarroja ens permet entendre, per tant, que darrere de molts dels atacs que arribaven a les costes mediterrànies hi havia també conflictes entre grans potències: l’Imperi otomà, la monarquia hispànica i altres poders que competien pel control de les rutes marítimes.
El petit desembarcament en una cala i la gran política mediterrània formaven part del mateix escenari.
VALÈNCIA: LA COSTA QUE HAVIA D’ESTAR ALERTA
Cap al sud, el problema adquiria una dimensió encara més gran.
La costa valenciana era una zona de pas comercial molt important. El port de València estava connectat amb diverses rutes marítimes mediterrànies i rebia galeres comercials que transportaven mercaderies entre diferents territoris.
Precisament per això també era vulnerable.
Els estudis sobre la pirateria valenciana han utilitzat els anomenats avisaments costaners per reconstruir aquesta realitat. Entre finals del segle XV i les primeres dècades del XVI, la façana mediterrània peninsular estava sotmesa a una important pressió corsària i la vigilància del litoral es va convertir en una necessitat.
El sistema d’alertes era essencial: una embarcació detectada en un punt de la costa podia provocar avisos que es transmetien cap a altres poblacions. El mar, així, es convertia en una xarxa d’informació tant com en una via de transport.
MÚRCIA: PORTS, ILLES I DESEMBARCAMENTS
La pressió no acabava a València. Al litoral murcià, la pirateria barbaresca va mantenir una presència important entre els segles XVI i XVIII.
La costa de Múrcia va respondre amb una xarxa de torres de vigilància i altres sistemes defensius. Però en alguns moments els corsaris no es limitaven a atacar embarcacions: utilitzaven illes i punts de la costa com a refugis temporals i arribaven a desembarcar en diferents termes litorals.
El Mar Menor és especialment significatiu. Durant el segle XVI i els primers anys del XVII, les incursions nord-africanes van contribuir a la despoblació de determinades zones del litoral. Les torres de guaita i els nuclis fortificats es van convertir en elements essencials per advertir de l’arribada dels atacants.
La història es repeteix: primer l’horitzó, després l’avís i finalment la defensa.
LES BALEARS: ENTRE DOS COSTATS DEL MEDITERRANI
Les Illes Balears ocupaven una posició especialment delicada. Situades entre la península Ibèrica, el nord d’Àfrica i les grans rutes marítimes del Mediterrani occidental, formaven part d’un espai on circulaven mercaderies, flotes militars i embarcacions corsàries.
Les illes podien actuar alhora com a objectiu, escala, punt d’observació o refugi. Aquesta situació geogràfica ajuda a entendre que la pirateria mediterrània no es pot explicar seguint les fronteres actuals: les embarcacions es movien d’una costa a una altra seguint les possibilitats que oferia el mar.
ITÀLIA: SICÍLIA, NÀPOLS I LES COSTES DEL SUD
Quan avancem cap a Itàlia, el mateix paisatge de por i defensa apareix de nou.
Durant el segle XVI, l’expansió otomana i les activitats corsàries associades a aquest conflicte van afectar directament les costes del sud d’Itàlia. Sicília, el regne de Nàpols i les rutes marítimes que connectaven Itàlia amb la Mediterrània occidental formaven part d’un espai sotmès a atacs i enfrontaments.
Els atacs no afectaven només les grans ciutats. Les incursions ràpides sobre la costa podien tenir com a objectiu embarcacions, mercaderies i poblacions petites, mentre que les flotes militars disputaven el control de les principals rutes marítimes.
Itàlia ens mostra així una altra dimensió del fenomen: el mateix Mediterrani que servia per transportar blat, teixits, espècies i altres mercaderies podia convertir-se en un espai de persecució i combat.
GRÈCIA I L’EGEU: L’ALTRE MEDITERRANI
I encara ens queda l’altra banda del mar.
El mar Egeu va tenir una importància extraordinària dins de l’expansió marítima otomana. Les illes i els estrets eren punts estratègics i, al mateix temps, espais on pirates i corsaris podien operar.
La situació geogràfica de l’Egeu feia que el control del mar fos essencial. Illes com Rodes i altres punts insulars podien funcionar com a bases des d’on controlar les rutes i atacar les embarcacions que hi circulaven. Els estudis sobre l’expansió otomana descriuen precisament l’Egeu com un dels espais fonamentals del poder naval de l’Imperi.
En aquest escenari apareixen també corsaris com Barbarroja i Turgut Reis, figures que mostren la connexió entre l’Egeu, el nord d’Àfrica i el Mediterrani occidental. Les seves trajectòries van contribuir a convertir la pirateria i el cors en una qüestió internacional.
Per això, quan mirem una petita illa grega o una costa rocosa de l’Egeu, podem estar davant d’un paisatge que va formar part d’una història marítima molt més extensa.
ELS LLOCS ON EL MAR TOCAVA TERRA
Des del Port de la Selva fins a les Illes Medes. De Begur a València. Del Mar Menor a Sicília. De Nàpols fins a les illes de l’Egeu.
El recorregut ens mostra una mateixa realitat amb moltes formes: un Mediterrani en què les distàncies eren més curtes del que avui podríem imaginar i en què una embarcació podia travessar grans extensions de mar per arribar a una costa aparentment llunyana.
Per això els ports, les cales i les illes tenien tant valor. Però també per això les poblacions costaneres van aprendre a vigilar, avisar i defensar-se.
Les torres de Begur, les defenses del litoral murcià, la torre de guaita de la Meda Gran i tants altres testimonis que encara formen part del paisatge mediterrani són, en realitat, fragments d’una mateixa història.
Una història en què el mar no era només una via de comunicació.
Era també una frontera oberta.
FONTS I REFERÈNCIES
- Fira Pirates i Corsaris a les Illes Medes – La nostra història
- Ajuntament de Begur – Torres de defensa
- CSIC – L’estudi de la pirateria a través dels avisaments costaners
- Regió de Múrcia – Pirateria barbaresca
- Cambridge University Press – Piracy, privateering and corsairing in the Mediterranean
- Cambridge University Press – Ottoman expansion in the Mediterranean
- Treccani – Il Mediterraneo