Sílvia Pérez Cruz va néixer a Palafrugell, al Baix Empordà, l’any 1983. En aquest territori de la Costa Brava, on el mar, les cançons i la tradició formen part de la memòria col·lectiva, va començar un recorregut musical que amb els anys la portaria molt més lluny.
una veu nascuda a la Costa Brava que parla al Mediterrani
La seva trajectòria és difícil d’encabir dins d’un únic estil. El jazz, el flamenc, la cançó popular, les músiques ibèriques i llatinoamericanes, la música clàssica i la creació contemporània formen part d’un univers musical molt personal.
El Ministeri de Cultura va reconèixer aquesta versatilitat l’any 2022 amb el Premi Nacional de les Músiques Actuals, que li va ser concedit per la qualitat creativa i interpretativa de la seva carrera, així com per la naturalitat, la versatilitat i l’audàcia de les seves propostes.
CONCERT AL TEATRE GREC EN 2024 – «TODA LA VIDA UN DIA»
Palafrugell, el lloc on comença la veu
Per entendre Sílvia Pérez Cruz cal tornar a Palafrugell.
La seva formació musical va començar durant la infància i va ser molt àmplia. Va estudiar solfeig, piano, saxo, cant, harmonia, improvisació i composició, combinant la música clàssica amb el jazz i les músiques populars.
Però al costat d’aquesta formació acadèmica hi havia també una tradició familiar profundament vinculada a la música popular.
El seu pare, Càstor Pérez, va ser músic i un important estudiós de les havaneres, una tradició estretament relacionada amb Calella de Palafrugell i amb el paisatge musical de la Costa Brava.
Aquesta herència apareix d’una manera especialment significativa a Vestida de nit, títol que prové d’una composició creada pels seus pares, Glòria Cruz i Càstor Pérez. El projecte va néixer després d’anys de treball amb un quintet de corda i va convertir-se en una de les obres més representatives de la seva trajectòria.
De la Costa Brava cap a altres mars
La música de Sílvia Pérez Cruz pot entendre’s com un viatge.
Un viatge que parteix d’un lloc concret —Palafrugell, Calella, l’Empordà— però que no queda limitat a aquesta geografia.
La seva carrera ha travessat diferents llenguatges musicals. Va ser una de les fundadores i cantant de Las Migas, i posteriorment va iniciar una trajectòria en solitari que començaria amb 11 de novembre, publicat el 2012.
Des d’aleshores, els seus projectes han incorporat influències del jazz, el flamenc, la cançó d’autor, les músiques tradicionals i populars, la música llatinoamericana i la música clàssica.
També ha establert col·laboracions amb artistes de procedències molt diverses i ha treballat en àmbits com el cinema, el teatre i la dansa. Entre els seus col·laboradors hi ha noms com Jorge Drexler, Toquinho, Natalia Lafourcade, Lila Downs, Joan Manuel Serrat o Rocío Molina.
Aquesta diversitat és precisament una de les característiques que defineixen la seva manera d’entendre la música.
El Mediterrani com a espai de trobada
Per això, parlar de Sílvia Pérez Cruz dins d’un projecte dedicat a les Músiques Mediterrànies no significa intentar convertir la seva obra en un gènere musical.
El Mediterrani pot ser entès també com un espai cultural.
Un territori de trobada entre llengües, pobles, tradicions i formes diferents de cantar i d’explicar la vida.
En aquest sentit, la trajectòria de Sílvia Pérez Cruz encaixa especialment bé amb aquesta mirada.
La seva música parteix d’una identitat catalana i empordanesa molt concreta, però al mateix temps dialoga amb tradicions que provenen d’altres territoris i d’altres ribes.
És una música que viatja.
I que, malgrat viatjar, no oblida el lloc d’origen.
Port Bo: tornar al lloc d’origen
La relació de Sílvia Pérez Cruz amb la Costa Brava no és només biogràfica.
Un dels moments més simbòlics d’aquesta connexió es va produir el 7 de juliol de 2024, quan va tornar a actuar a la platja de Port Bo, a Calella de Palafrugell, dins del festival ÍTACA.
El mateix Ajuntament de Palafrugell la presenta com a cantant palafrugellenca i recorda que aquell escenari, associat a les havaneres de Calella, ja l’havia acollit onze anys abans.
En aquella ocasió va presentar Toda la vida, un día, un treball que reflexiona sobre la vida i la mort, acompanyada per músics habituals i convidats especials, amb la Costa Brava com a teló de fons.
La imatge és gairebé perfecta per entendre la seva trajectòria.
Una artista que ha portat la seva veu a escenaris d’arreu del món torna al paisatge on va començar.
Una veu sense fronteres
Definir Sílvia Pérez Cruz com una cantant de jazz, de flamenc, d’havaneres o de cançó d’autor seria limitar una trajectòria que precisament es caracteritza per no acceptar fronteres estrictes.
El seu primer treball en solitari, 11 de novembre, ja mostrava aquesta voluntat d’explorar diferents llenguatges. Posteriorment arribarien projectes com Granada, enregistrat amb Raül Fernández «Refree», Vestida de nit, Domus, Farsa (género imposible) i Toda la vida, un día.
La seva activitat també ha superat els límits de la música. Ha participat en projectes de cinema, teatre i dansa i ha creat bandes sonores, entre elles la de la pel·lícula d’animació Josep.
El resultat és una artista que no necessita una etiqueta única.
La seva identitat es troba precisament en el diàleg entre diferents tradicions.
Una artista de la Costa Brava, una veu del Mediterrani
Palafrugell no explica tota la música de Sílvia Pérez Cruz.
Però sí que forma part de la seva arrel.
La Costa Brava tampoc defineix tota la seva trajectòria.
Però el mar, les havaneres, la tradició musical familiar i el paisatge de l’Empordà formen part d’una memòria que acompanya la seva manera de crear.
I és aquí on apareix el Mediterrani.
No com una etiqueta comercial ni com un gènere musical tancat, sinó com un espai de cultures que es troben, es barregen i evolucionen.
Sílvia Pérez Cruz representa molt bé aquesta idea.
Una veu que va néixer a Palafrugell, que va créixer entre la tradició i la formació musical, que ha recorregut diferents llenguatges i que avui pot escoltar-se molt més enllà de les fronteres de la Costa Brava.
Potser per això, quan torna a cantar a Port Bo, davant del mar, el viatge sembla completar un cercle.
La veu torna al paisatge.
I el paisatge, a través de la música, torna a viatjar.